Dossier literatura tema 7

Dossier literatura tema 7

Dossier literatura tema 7

1. Cerca informació sobre l'Escola Mallorquina (època, definició, autors...). Penja imatges que siguin representatives d'aquest corrent.

L'Escola mallorquina va ser un grup d'illencs que es caracteritzen per una poesia vinculada als clàssics grecs i llatins, com també a la tradició poètica pròpia de la zona. 

El grup està vinculat amb el Romanticisme, Neoclassicisme, Costumisme, Naturalisme, Modernisme i Noucentisme.

Els escriptors de l'Escola tenen una alternança entre el català i el castellà.

Autors:  Llorenç Riber i Campins, Miquel dels Sants Oliver, Miquel Ferrà i Juan, Emília Sureda, Pere Orlandis, Maria Antònia Salvà i Ripoll, Guillem Colom i Ferrà, Miquel Forteza i Pinya, Joan Pons i Marquès, Miquel Colom Mateu, Andreu Caimari, Bartomeu Guasp i Gelabert, Miquel Gayà , Maria Antonia Ramon, Miquel Costa i Llobera, i finalment, Joan Alcover Maspons.

L'Escola Mallorquina representa una època de poetes que conserven l'idioma, la tradició, i aporten característiques mallorquines a la literatura catalana-valenciana-balear. 

2. Cerca informació sobre Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover. Explica quines foren les seves obres representatives i quin gènere literari conreaven. Cerca i penja dos poemes que hagi escrit cada un d'ells i penja imatges representatatives.

Miquel Costa i Llobera: (Pollença, 10 de març de 1854 - Ciutat de Mallorca, 16 d'octubre de 1922) va ser un poeta mallorquí. 

OBRES:

• Poesies (1885)
• De l'agre de la terra (1897)
• Tradicions i fantasies (1903)
• Horacianes (1906)
• Visions de Palestina (1908)
• Sermons panegírics (1916)
• Lo pi de formentor 

Joan Alcover:  (Ciutat de Mallorca, 3 de maig de 1854 - 25 de febrer de 1926) va ser un poeta,assesinat i polític balear. 

OBRES:

 En català: 

Poesia

• La relíquia (1903).
• La Balanguera (Himne oficial de Mallorca).
• La serra, homenatge a Costa i Llobera.
• Cap al tard, recull poètic (1909).
• Poemes bíblics, recull poètic (1918).
• Desolació, expressió dels seus sentiments.

Assaig

• Humanització de l'art (1904).
• Reacció literària (1910)
• Cultura de llenguatge (1916)
• L'art segons Tolstoi (1921)

En castellà:

• Poesías, 1887
• Nuevas Poesías, 1892
• Poemas y armonías, 1894
• Meteoros, 1901

Miquel Costa i Llobera:  

EL PI DE FORMENTOR

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l'eterna primavera,

i lluita amb les ventades que assalten la ribera,

com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada,

no va la fontanella ses ombres a besar;

mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada

i li donà per terra l'esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,

no canta per ses branques l'ocell que encativam;

el crit sublim escolta de l'àquila marina,

o del voltor que puja sent l'ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;

revincla per les roques sa poderosa rel;

té pluges i rosades i vents i llum ardenta;

i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:

domina les muntanyes i aguaita l'infinit;

per ell la terra es dura, mes besa son ramatge

el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge

per glòria i per delit.

Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades

i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,

llavors ell riu i canta més fort que les onades

i, vencedor, espola damunt les nuvolades

sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,

com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ...

O vida, o noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada

i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

i tes cançons tranquil.les 'niran per la ventada

com l'au dels temporals. 

 TEMPORAL

 

Trista l'auba se desperta.

Damunt la costa deserta

llança l'àguila son crit;

i, pel vent espellissades,

passen negres nuvolades

com a robes esqueixades

del vel immens de la nit. 

La mar creixent s'avalota,

la negror que l'encapota

claps de sol fan llambrajar;

i corrent a la ribera,

entre espessa polseguera

encrespen la caballera

los blancs cavalls de la mar. 

Ronca la cova rodona,

fingint a cada cop d'ona

bramuls de monstre furiós;

i xucla l'aigua i la llança:

si el sol a ferir-la alcança,

per entre l'escuma dansa

un iris meravellós. 

Allà on la mar més s'arbora

dins l'escuma bullidora,

els monstruosos esculls

cobrar la vida pareixen...

i guaiten i desapareixen,

com a molars qui es deleixen

entre les ones reülls. 

La fantàstica muntanya

més alta sembla i estranya

amb lo front mig encobert.

La roca immòbil, aspriva,

per que guaiti pensativa

com aguaita el temps que arriba

la gran Esfinx del desert. 

Allà baix, dins la calanca,

jau damunt l'arena blanca

el llaüt del pescador.

Vola planyent la gavina;

i àgil l'àguila marina

revolta el cap que s'empina,

formidable Adamastor. 

O tu, que amb art fatigosa

cerques la forma grandiosa

de lo sublim enyorat,

vina a veure una vegada

nostra ribera escarpada,

obra de Déu que, inspirada,

va esculpint la Tempestat.

I aquesta és l'hora, oh poeta!

Quan la ventada desfeta

vola damunt del Senyor,

dins la nuvolada obscura

la ribera es transfigura!

També la santa natura

té son moment de Tabor! 

Joan Alcover:

 

 

 

LA BALANGUERA

La Balanguera misteriosa

com una aranya d'art subtil,

buida que buida sa filosa,

de nostra vida treu lo fil.

Com una parca bé cavil.la

teixint la tela per demà. 

La Balanguera fila, fila,

la Balanguera filarà.

Girant l'ullada cap enrera

guaita les ombres de l'avior,

i de la nova primavera

sap on s'amaga la llavor.

Sap que la soca més s'enfila

com més endins pot arrelar.

La Balanguera fila, fila,

la Balanguera filarà.

De tradicions i d'esperances

teix la senyera pel jovent

com qui fa un vel de noviances

amb cabelleres d'or i argent

de la infantesa que s'enfila, de la

vellura que se'n va.

La Balanguera fila, fila,

la Balanguera filarà.

 DESOLACIÓ

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,

que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;

mes branques una a una va rompre la tempesta,

i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí. 

Brots de migrades fulles coronen el bocí

obert i sens entranyes que de la soca resta;

cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa,

al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,

i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,

i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort. 

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:

sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;

jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.