viernes, 11 de marzo de 2016
1. Fes la sinopsi de la pel·lícula que hagis vist durant aquestes vacances. Acompanya-la d'imatges.
Contes
Hi havia una vegada un nanet que vivia al zoològic de Barcelona. Aquell nanet anomenat Kiko que tenia deu anys volia volar. Cada dia mirava el cel i veia les fades com volaven amb les seves precioses ales. A en Kico li feia molta enveja. Va estar pensant durant unes setmanes com podria volar. Fins i tot els hi ho va preguntar als seus pares. Però li van contestar que això era impossible, que com volia volar? Després va decidir consultar al seu amic Niqui que era un drac. Al Niqui li va semblar molt bona idea així que al Niqui li va preguntar a en Kico si podia fer el viatge amb ell. El kico es va estranyar, com que un viatge? Al Nuqui li va contestar:
En Kico va pensar que era bona idea així que van decidir que farien un viatge de Barcelona fins a Brasil. Els dos van agafar cent globus amb heli i ho van provar. Però pesaven més. Al Niqui se li va ocórrer una idea: fer uns propulsors. I sí, sí, ho van fer!!! Van anar fins a Brasil i allà van conèixer al Heroi. En Kico i al Niqui es van quedar bocabadats, era estrany que en Heroi els deixés entrar a casa seva, no? Però van descobrir que ell tenia nanets i dracs. Tenia un gran descampat ple de dracs amb estanys per banyar-se i sempre els hi donava un parell de zebres mortes. També tenia un altre descampat per tortugues amb un munt de cols i de pastanagues per menjar. En Kico li va dir al Niqui:
- Sí, un viatge és anar d’un lloc a un altre.
En Kico va pensar que era bona idea així que van decidir que farien un viatge de Barcelona fins a Brasil. Els dos van agafar cent globus amb heli i ho van provar. Però pesaven més. Al Niqui se li va ocórrer una idea: fer uns propulsors. I sí, sí, ho van fer!!! Van anar fins a Brasil i allà van conèixer al Heroi. En Kico i al Niqui es van quedar bocabadats, era estrany que en Heroi els deixés entrar a casa seva, no? Però van descobrir que ell tenia nanets i dracs. Tenia un gran descampat ple de dracs amb estanys per banyar-se i sempre els hi donava un parell de zebres mortes. També tenia un altre descampat per tortugues amb un munt de cols i de pastanagues per menjar. En Kico li va dir al Niqui:
- I si portem als nostres pares aquí?
La Niqui va respondre:
- D’acord.
Van agafar els propulsors i se’n van tornar a Barcelona per emportar-se els pares. Lezebress dues famílies no s’ho creien però van decidir provar-ho.
En Kico es va adonar que pesaven massa tots junts així que van tornar a construir uns propulsors per a cadascun de la família. I quan va acabar de construir-los van tornar cap a Brasil. Mentre volaven tots els propulsors es van quedar sense bateria i es van caure del cel. Gràcies que havien construït uns paracaigudes per si passava això!!
Van aterrar sense fer-se mal. En Kico es va adonar que estaven a Argentina. Els pares van rondinar i els van dir:
- Vaja, ara haurem de caminar tres setmanes per arribar a Brasil ...
Després de caminar tres setmanes van arribar a Brasil, a la casa d’el Heroi. Els pares de la Niqui i d’en Kico es van quedar amb la boca oberta quan van veure tants nanets i dracs. Els pares de les dues famílies els hi van dir:
- Teníeu raó, és un paradís !!!!!!!!!- va dir el pare nanets . –És el somni de tot nanets.
- I quantes magdalenas dieu que donen cada setmana? –va dir la mare.
- vint-i-una–va contestar en Kico.
- Queeeeeeeeeeeee??????????
Van decidir quedar-se una temporada. Seria com unes vacances i que després tornarien al zoo. Fins i tot el Heroi els va ensenyar a jugar a futbol. Quan van estar tres mesos a Brasil se’n van tornar cap a Barcelona.
Quan van arribar al zoo van dir a la sirena, al centauro i al fenix que coneixien al Heroi. Però ningú s’ho creia.
En Kico els va ensenyar una foto d’ells amb l' Heroi . Des de llavors van ser el nen i el drac més famosos de tot Barcelona.
Conte contat conte acabat, que aquest conte ja s’ha acabat.
Dossier literatura tema 7
Dossier literatura tema 7
1. Cerca informació sobre l'Escola Mallorquina (època, definició, autors...). Penja imatges que siguin representatives d'aquest corrent.
L'Escola mallorquina va ser un grup d'illencs que es caracteritzen per una poesia vinculada als clàssics grecs i llatins, com també a la tradició poètica pròpia de la zona.
El grup està vinculat amb el Romanticisme, Neoclassicisme, Costumisme, Naturalisme, Modernisme i Noucentisme.
Els escriptors de l'Escola tenen una alternança entre el català i el castellà.
Autors: Llorenç Riber i Campins, Miquel dels Sants Oliver, Miquel Ferrà i Juan, Emília Sureda, Pere Orlandis, Maria Antònia Salvà i Ripoll, Guillem Colom i Ferrà, Miquel Forteza i Pinya, Joan Pons i Marquès, Miquel Colom Mateu, Andreu Caimari, Bartomeu Guasp i Gelabert, Miquel Gayà , Maria Antonia Ramon, Miquel Costa i Llobera, i finalment, Joan Alcover Maspons.
L'Escola Mallorquina representa una època de poetes que conserven l'idioma, la tradició, i aporten característiques mallorquines a la literatura catalana-valenciana-balear.
2. Cerca informació sobre Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover. Explica quines foren les seves obres representatives i quin gènere literari conreaven. Cerca i penja dos poemes que hagi escrit cada un d'ells i penja imatges representatatives.
Miquel Costa i Llobera: (Pollença, 10 de març de 1854 - Ciutat de Mallorca, 16 d'octubre de 1922) va ser un poeta mallorquí.
OBRES:
- Poesies (1885)
- De l'agre de la terra (1897)
- Tradicions i fantasies (1903)
- Horacianes (1906)
- Visions de Palestina (1908)
- Sermons panegírics (1916)
- Lo pi de formentor
Joan Alcover: (Ciutat de Mallorca, 3 de maig de 1854 - 25 de febrer de 1926) va ser un poeta,assesinat i polític balear.
OBRES:
En català:
Poesia
- La relíquia (1903).
- La Balanguera (Himne oficial de Mallorca).
- La serra, homenatge a Costa i Llobera.
- Cap al tard, recull poètic (1909).
- Poemes bíblics, recull poètic (1918).
- Desolació, expressió dels seus sentiments.
Assaig
- Humanització de l'art (1904).
- Reacció literària (1910)
- Cultura de llenguatge (1916)
- L'art segons Tolstoi (1921)
En castellà:
- Poesías, 1887
- Nuevas Poesías, 1892
- Poemas y armonías, 1894
- Meteoros, 1901
Miquel Costa i Llobera:
- EL PI DE FORMENTOR
- Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
- més poderós que el roure, més verd que el taronger,
- conserva de ses fulles l'eterna primavera,
- i lluita amb les ventades que assalten la ribera,
- com un gegant guerrer.
- No guaita per ses fulles la flor enamorada,
- no va la fontanella ses ombres a besar;
- mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
- i li donà per terra l'esquerpa serralada,
- per font la immensa mar.
- Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
- no canta per ses branques l'ocell que encativam;
- el crit sublim escolta de l'àquila marina,
- o del voltor que puja sent l'ala gegantina
- remoure son fullam.
- Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
- revincla per les roques sa poderosa rel;
- té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
- i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
- de les amors del cel.
- Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
- domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
- per ell la terra es dura, mes besa son ramatge
- el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
- per glòria i per delit.
- Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades
- i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
- llavors ell riu i canta més fort que les onades
- i, vencedor, espola damunt les nuvolades
- sa cabellera real.
- Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
- com a penyora santa duré jo el teu record.
- Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
- i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ...
- O vida, o noble sort!
- Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
- i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
- Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
- i tes cançons tranquil.les 'niran per la ventada
- com l'au dels temporals.
- TEMPORAL
- Trista l'auba se desperta.
- Damunt la costa deserta
- llança l'àguila son crit;
- i, pel vent espellissades,
- passen negres nuvolades
- com a robes esqueixades
- del vel immens de la nit.
- La mar creixent s'avalota,
- la negror que l'encapota
- claps de sol fan llambrajar;
- i corrent a la ribera,
- entre espessa polseguera
- encrespen la caballera
- los blancs cavalls de la mar.
- Ronca la cova rodona,
- fingint a cada cop d'ona
- bramuls de monstre furiós;
- i xucla l'aigua i la llança:
- si el sol a ferir-la alcança,
- per entre l'escuma dansa
- un iris meravellós.
- Allà on la mar més s'arbora
- dins l'escuma bullidora,
- els monstruosos esculls
- cobrar la vida pareixen...
- i guaiten i desapareixen,
- com a molars qui es deleixen
- entre les ones reülls.
- La fantàstica muntanya
- més alta sembla i estranya
- amb lo front mig encobert.
- La roca immòbil, aspriva,
- per que guaiti pensativa
- com aguaita el temps que arriba
- la gran Esfinx del desert.
- Allà baix, dins la calanca,
- jau damunt l'arena blanca
- el llaüt del pescador.
- Vola planyent la gavina;
- i àgil l'àguila marina
- revolta el cap que s'empina,
- formidable Adamastor.
- O tu, que amb art fatigosa
- cerques la forma grandiosa
- de lo sublim enyorat,
- vina a veure una vegada
- nostra ribera escarpada,
- obra de Déu que, inspirada,
- va esculpint la Tempestat.
- I aquesta és l'hora, oh poeta!
- Quan la ventada desfeta
- vola damunt del Senyor,
- dins la nuvolada obscura
- la ribera es transfigura!
- També la santa natura
- té son moment de Tabor!
- Joan Alcover:
-
- LA BALANGUERA
- La Balanguera misteriosa
- com una aranya d'art subtil,
- buida que buida sa filosa,
- de nostra vida treu lo fil.
- Com una parca bé cavil.la
- teixint la tela per demà.
- La Balanguera fila, fila,
- la Balanguera filarà.
- Girant l'ullada cap enrera
- guaita les ombres de l'avior,
- i de la nova primavera
- sap on s'amaga la llavor.
- Sap que la soca més s'enfila
- com més endins pot arrelar.
- La Balanguera fila, fila,
- la Balanguera filarà.
- De tradicions i d'esperances
- teix la senyera pel jovent
- com qui fa un vel de noviances
- amb cabelleres d'or i argent
- de la infantesa que s'enfila, de la
- vellura que se'n va.
- La Balanguera fila, fila,
- la Balanguera filarà.
- DESOLACIÓ
- Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
- que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
- mes branques una a una va rompre la tempesta,
- i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí.
- Brots de migrades fulles coronen el bocí
- obert i sens entranyes que de la soca resta;
- cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa,
- al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.
- I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
- i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
- i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort.
- Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:
- sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
- jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)


